Fa ...catorze, ...quinze, ...setze, ...molts anys, que em van diagnosticar que era seropositiu. L'any 95 les defenses van començar a baixar molt. Vaig ingressar 3 vegades per diarrees a l'hospital. A l'octubre de 1996 em van diagnosticar Leuconcefalopatia multifocal progressiva. Des de llavors visc amb els meus pares i nomes faig una cosa: esperar la mort. M'agradaria que aquestes pàgines servissin a la gent que està en una situació semblant a la meva.

Joan

Diumenge, 23 de febrer de 1997 La meva mare m'aixuga les llàgrimes i em diu: no siguis tonto. M'agradaria preguntar-li si ho sap. és tan gran la sensació de que m'estima, que se'm fa molt difícil pensar que tot s'acabarà amb un minut. Quan em desperto, el primer que veig és la mare. Em dona la llet, em pregunta que vull, em posa el cassette, m'encén una cigarreta. Fa tres mesos no sabia res de tot això. No havia tocat un equip de música, no sabia com anava un telèfon sense fils, ni havia vist mai un xiri. Ara, alguna nit, gairebé d'amagat, amb el meu pare intenten liar un porro quan veuen que em quedo sense. Quan els sento ploro, noto la seva estima intensa. La cara de la mare la tinc gravada. No hi veig des de fa un parell de mesos. Veig alguns colors, algunes ombres, però el seu rostre se'm dibuixa perfecte. Noto la impotència dels altres. Quan em miren sento la seva angúnia, l'angúnia del qui no pot fer res. M'agradaria tocar a la gent, sentir la forma del cos. Fer això seria saltar la impotència del no veure-hi, però és difícil. La gent està acostumada a una altra relació i es torna immensament torpe. Ara plego, tinc ganes de fer pipí. és una sensació permanent. Crido al meu pare perquè m'acompanyi. Ara puc imaginar-me el que vindra. La dificultat de posar-me dret. La sensació de que les cames no aguanten. L'esforç del meu pare perquè sigui fàcil. Més tard, quan m'assegui a la tassa, tindré molt de fred. Tot ha anat com estava previst. No he pogut anar de ventre. D'aquí a una estona ho tornaré a intentar. Quina feinada. L'altre dia una metgessa de recuperació, em va preguntar si m'agradaria tornar a ser autònom, si voldria tornar a tenir autonomia. Fa uns mesos m'hagués posa't a riure fins que les meves rialles li haguessin fet esclatar els tímpans. No ho vaig fer. No es tractava de cinisme, sinó d'estupidesa. Ni tant sols hi havia la possibilitat de l'humor negre. El dia abans havia anat al Clínic, a l'Hospital de Dia. Es van empenyar a omplir una fitxa. Fa un any ja n'havien omplert una però es veu que això els agrada. Aquell noi, a la tercera pregunta, em va dir si sabia com se m'havia encomanat el virus. L'Assumpció va saltar com una pantera i li va dir de tot. Jo no em vaig immutar. Fa 14 anys que tracto amb aquesta mena d'inquisidors estadístics. Dimarts 25 de febrer de 1997 Em diuen que no fa sol. Els meus pares discuteixen per si menjo molt o menjo poc. Menjar molt em deixa enferfegat. Em sento inflat com un globus. Avui he pres quatre camamilles, un suc de taronja, un café amb llet i tot i així no puc anar de ventre. A qualsevol altre la combinació li hagués estat explosiva. A mi no. Res de res. Això no vol dir, però, que d'aquí a cinc minuts em vingui una diarrea que ho empestifi tot. L'altre dia em va venir a la nit. No volia despertar a ningú. Em sentia brut, molt brut. Però sabia que havia d'adormir-me. Em deia a mi mateix, dorm, dorm; finalment em vaig adormir. Ara em posen bolquers, em dóna més tranquilitat. Et sents tant vulnerable amb això d'anar de ventre... Cada vegada he de dir: agafa'm papa. La relació amb la gent canvia. Ningú està prepara't per parlar de la no existència. L'altre dia va venir un antic conegut i el primer que em deixa anar és: "estas prepara't per a morir?". La mateixa pregunta implica masses coses, però també el fet de fer-la. Pensar que t'has de morir, que no enamoraràs a ningú, que no jugaràs, que no hi haurà malentesos ni complicitats possibles... Noto molt que no hi sóc a la vida dels demes. No fem res junts i això és nota. No m'agrada quan ve molta gent de cop. L'habitació és petita i es posen tots en fila i intueixo la seva cara de funeral. Els llaços efectius són com un teixit. Et sents part de l'entremat i això és el que et crea el nus a la gola. Plego, tinc són, molta són; vull dormir. Potser no m'adormiré i em passaré hores amb aquest desig. Demà més. Dimecres 26 de febrer Estic esperant sentir el soroll de la porta: vol dir que el meu pare arribarà. L'estic esperant. Va venir en Carles i em va anar bé. Ara em ve molt de gust parlar. L'altre dia a la nit vaig tenir molta por. Tinc por de morir-me. Molta por. Ho penses, ho tornes a pensar. M'imagino, sento, com se'n va l'energia. M'imagino que vindra el metge, el cementiri, l'autopsia. M'imagino que s' acabarà tot. Sovint sommio que agafo la porta i em poso a correr. Sento els peus tocant-me el cul i no paro. Escriure això és difícil. Per tanquilitzar-me vaig pensar amb els avis. La meva avia es deia Esperança "esperança, esperança solo sabe bailar cha, cha, cha" ... diu la cançó. També me'n he recordat del pare Serafí. La idea és tan agobiant que busques la companyia de les imatges del passat. Quan no me'n puc recordar d'alguna cosa ploro. és com si s'esborrés amb una goma el teu propi passat. Hi ha moments que m'agafa pressa per veure la gent. Quan sento les llàgrimes que em cauen em quedo més descansat. De vegades ploro per mi. Notes el canvi de vida. Abans anava al bar i em prenia cafés amb llet. Me'n recordo de tot: de la platja, dels pastissos. Ara ve la primavera i no podré sortir. La idea d'anar en cadira de rodes no m'agrada. Notes la inactivitat muscular. Busques la teva força i no la trobes; per això caic. Costa molt obrir-te, parlar, ser efectuós... M'imaginava que tot seria més ràpid. Es una malaltia que ni fa fa ni deixa fer. M'agrada que el meu pare estigui a casa, això em dóna seguretat. L'Oriol és com la Xuqui. març ...